Discover and learn

Aquesta guia d’estil és la vostra referència a l’hora de traduir textos al català. Totes les normes i convencions aquí exposades descriuen l’estil que Gengo demana a tots els seus traductors i segueix la normativa lingüística vigent de l’Institut d’Estudis Catalans.

Aquest text no és d’una guia exhaustiva però sí que posa de relleu alguns dels errors més comuns, alhora que descriu les normes generals que cal tenir en compte a l’hora d’escriure en català.

Aquí trobareu els punts bàsics que haureu de tenir en compte quan feu les traduccions al català, però recomanem que, en cas de dubte, acudiu al DIEC (Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans) i als recursos en línia de l’IEC i de l’Optimot, on podreu resoldre dubtes relacionats amb l’ortografia i la gramàtica catalanes. Podreu fer totes les vostres consultes aquí:

https://www.iec.cat/llengua/recursos.asp

https://aplicacions.llengua.gencat.cat/llc/AppJava/index.html

La traducció s’ha de mantenir tan fidel al text original com sigui possible. No optarem mai per un estil lliure i que es desviï massa del text font, excepte en el cas que el client hagi indicat expressament el contrari.

De la mateixa manera, evitarem la traducció literal en el cas de frases fetes i expressions lexicalitzades i intentarem buscar l’expressió que més s’aproximi a l’original en significat.

Seria molt difícil fer aquí una guia exhaustiva de la gramàtica catalana, així que us recomanem que en cas de dubte aneu al web de l’IEC: https://geiec.iec.cat/ o feu la consulta directament a https://aplicacions.llengua.gencat.cat/llc/AppJava/index.html.

Cal tenir en compte que la majoria d’errors en català són deguts una forta influència del castellà i moltes vegades no en som conscients. És important que consulteu les normes gramaticals i ortogràfiques si sospiteu que una expressió o paraula que esteu utilitzant en la vostra traducció no és correcta en català.

A continuació us deixem un recull dels deu errors més freqüents en català i que també ens trobem amb molta freqüència en les traduccions i proves de Gengo.

ELS ERRORS MÉS COMUNS EN CATALÀ

DEGUT A/ A CAUSA DE

A la frase “La discussió va començar *degut a la seva intervenció” degut a és incorrecte, ja que aquesta expressió no es pot utilitzar amb el sentit de a causa de. En aquest cas, doncs, s’ha d’optar per expressions com a causa de, gràcies a, per culpa de, per raó de, perquè o ja que: per tant, la frase seria “la discussió va començar a causa de la seva intervenció”. Degut només és correcte quan s’utilitza com a participi del verb deure, acompanya sempre un altre verb, concorda amb un nom anterior —al qual es refereix— i pot anar seguit de la preposició a: “Aquest resultat va ser degut al bon entrenament”.

La nova gramàtica, publicada a final del 2016, admet aquesta construcció: “El participi, de la mateixa manera que atès o vist, s’han lexicalitzat i formen construccions causals”. Per tant, degut, que pot seleccionar un complement encapçalat per a i concordar en gènere i nombre amb el subjecte, ha donat lloc a l’expressió causal degut a seguit d’un sintagma nominal o una oració finita precedida per el fet.

QUE, QUÈ, EL QUE

Quan cal fer servir que (el qual), quan el que i quan què? Per què podem dir “No vaig gosar comparar-lo amb els que estafen” però no “El tren va haver de frenar de cop, *el que va provocar que descarrilés”? Tots tres poden funcionar com a pronoms relatius, però el que només és correcte quan equival a una oració de relatiu substantivada (és a dir, seria el mateix que dir “No vaig gosar comparar-lo amb un estafador”). El que no és correcte quan equival a una oració de relatiu neutre (per analogia al castellà, lo que), sinó que es construeix amb la qual cosa, fet que, cosa que, circumstància que: “El tren va haver de frenar de cop, fet que va provocar que descarrilés”.

Què, al seu torn, a banda de funcionar com a pronom interrogatiu (Què fareu per dinar?), també funciona com a pronom relatiu seguit de preposició i antecedent, com, per exemple: “El llibre de què em parlaves m’ha agradat molt”. També seria correcte construir aquesta frase amb el pronom relatiu compost, que és molt útil per evitar construccions ambigües: “El llibre del qual em parlaves m’ha agradat molt”.

DES DE, DES QUE

En català, quan una preposició feble (com a, en, de i amb) va seguida de la conjunció que, s’elideix. Per exemple: “Des que la vaig conèixer, no puc parar de pensar-hi”, mentre que “Des d’ahir, no puc parar de pensar-hi”.
Per evitar, però, construccions forçades per l’eliminació de la preposició àtona davant de que, podem recórrer a una estructura amb un mot abstracte (el fet, manera, mesura, acció, idea, creença, això, etc.), o bé a un infinitiu, un nom o un gerundi: “L’amenaçaven amb això d’expulsar-lo”.

Així mateix, la normativa obliga a canviar les preposicions en i amb per a/de davant de l’infinitiu que funciona com a nucli d’una subordinada exigida pel verb: “L’exercici consisteix en aprendre’s de memòria els exemples” hauria de ser “L’exercici consisteix a aprendre’s de memòria els exemples”.

DONAR I FER

En català, certes expressions es construeixen amb el verb fer i no amb donar: així no *donem petons sinó que fem petons. Però tampoc no donem pena (fem pena), no donem fàstic (fem fàstic), no donem una volta (sinó que fem una volta), no ens donem compte d’una cosa (sinó que ens n’adonem) ni ens dóna la sensació (sinó que ens fa la sensació o tenim la sensació), etc. Ara bé, a vegades, tal com apunta l’Ésadir, utilitzem el verb fer quan l’expressió es construeix amb donar: és el cas de donar una bufetada o donar una puntada de peu, per exemple.

SER, ESTAR I HAVER-HI

Sona telèfon: “*Està la Clàudia?”. Per què no és correcte? L’ús del verb estar en aquest cas es deu a una interferència de la llengua castellana (¿Está Clàudia?) i en català es construeix amb haver-hi: “Que hi ha la Clàudia?”, però responem “No, no hi és” o “Sí, sí que hi és”.

Quan hem d’utilitzar ser i quan, estar? Si el verb porta com a complements construccions que indiquen estats, amb preposicions amb valor locatiu (en, a, per, etc.) o adverbis, el verb que sol aparèixer és estar: “La Fina està en condicions d’explicar-t’ho”, “Avui estic pitjor que ahir”. Les construccions amb, sense, de i com (a), demanen ser, quan el complement introdueix una propietat, o estar, si introdueix un estat: “Aquesta faldilla és de seda”, “El teu pare està amb febre”. Finalment, en les oracions en què es combina un atribut i un locatiu, l’ús d’un verb o d’un altre depèn de la importància dels complements: si ho és el locatiu, aleshores cal triar ser, però si ho és l’atribut, estar: “En aquella foto, la meva germana és a l’habitació amb un llibre”, però “En aquella foto, la meva germana està amb un llibre a l’habitació”.

L’ús de ser o estar també està condicionat pel tipus de subjecte (animat o inanimat) i pel significat de l’atribut. Quan el subjecte és animat i els adjectius designen propietats, se sol optar per ser, però si l’adjectiu és transitori, estar: “En Joan és prim”, però “La Maria està exempta de pagar impostos”. Alguns adjectius (com els que designen caràcter) tenen els dos valors: “L’home és gelós” i “L’home està gelós del seu èxit”. En canvi, si el subjecte és inanimat i designa propietat, es construeix amb ser, mentre que si indica estat, s’opta per estar. Alguns adjectius, com tort, bo, fluix, net, brut, etc., poden tenir sentit transitori o no, però amb independència del sentit que s’hi doni, l’ús tradicional prefereix ser —encara que estar no és incorrecte si expressa estat: “El menjar és/està bo”.

Quan l’atribut és un participi i el subjecte és animat, s’usa ser quan designa propietat (tot i que no és gaire freqüent) i estar, quan expressa estat: “L’Aina és decidida”, però “Avui estic cansada”. En canvi, si el subjecte és inanimat i l’atribut designa propietat, es construeix amb ser: “Aquesta figura és feta a mà”, mentre que, si expressa un estat (que és el més freqüent), es pot construir amb ser o estar: “El quadre és/està trencat”. Finalment, quan l’oració combina atribut + locatiu, el més freqüent és estar —“Està agenollada al mig de l’habitació”—, però si l’ordre és locatiu + atribut, s’opta per ser: “En Miquel era a la sala d’espera malalt i desanimat”.

TANT, TAN

hem d’escriure tant i quan tan? Tan és un adverbi que s’escriu sempre davant d’un adjectiu o davant d’un altre adverbi i s’utilitza per modificar adjectius o locucions adjectivals i adverbis o locucions adverbials, per exemple: “És tan alta que toca tots els sostres”, o “Camina tan de pressa que no el puc atrapar”.

Tant, en canvi, pot ser un adjectiu, un pronom o un adverbi. Com a adjectiu, acompanya un nom, amb el qual concorda en gènere i nombre, i pot admetre la preposició de: “Fa tant de vent que se m’emporta”, “He menjat tanta xocolata que ara no tinc gana”. Com a pronom, també es flexiona: “Mai n’havia vist tantes de juntes”. Com a adverbi, complementa el verb: “No mengis tant!”.

En les oracions comparatives, s’escriu tan després d’adjectiu o adverbi: “És tan dolç com el sucre” o “Va venir tan aviat com va poder”. Però s’escriu tant seguit d’adverbi, adjectiu o nom quan s’introdueixen dos elements idèntics: “Va beure tant vi com cervesa”.

EL COMPLEMENT DIRECTE NO PORTA ‘A’

El complement directe, en català, no porta cap marca que l’identifiqui, com pot ser una preposició o que concordi amb algun element (només el subjecte concorda amb el verb). De manera general, el complement directe s’escriu sense a i, per tant, no és correcte dir “La malaltia *afecta al 85% de la població”, sinó que cal dir “La malaltia afecta el 85% de la població”.

Ara bé, d’acord amb la nova Gramàtica de la llengua catalana, quan el complement directe es pot confondre amb el subjecte, afavoreix la preposició: davant dels pronoms tothom, tot i ningú, davant de qui i el qual; davant de complements directes coordinats, un dels quals ha d’anar introduït per a i l’altre, no (“Saluda a ells i a la Maria”); per simetria amb un complement precedent amb a (“Us esperen a tu i al teu fill”); quan està dislocat o focalitzat i no apareix en posició postverbal (“Al nen el durà el veí)”; i quan és contigu a un subjecte postverbal i tots dos formen part d’una comparativa en què se silencia el verb i en alguns casos també el subjecte (“L’aconsella com un pare al seu fill”).

Tal com havia descrit ja Fabra, la preposició és obligatòria en els casos següents: davant dels pronoms personals forts quan assumeixen la funció de CD (“Tu em miraves a mi”), per desfer ambigüitats comparatives (“M’estima més que a la seva germana”) o en l’expressió l’un a l’altre (“Es miraven l’un a l’altre”), així com davant de CD animats desplaçats a inici de frase (“A en Jordi ja no el convido”).

PER QUÈ, PERQUÈ

Quan hem d’escriure per què i quan perquè? En català, la conjunció s’escriu perquè quan indica causa i equival a ja que (“No volia veure’l perquè sabia que ploraria”), però també quan indica finalitat i equival a per tal que (“He portat aquest regal al nen perquè jugui”). Perquè també, com a substantiu, equival a raó o causa: “No te’n sabria dir el perquè”.

Al seu torn, per què introdueix frases interrogatives, tant directes com indirectes: “Per què no ha agafat el llibre?” o “M’ha preguntat per què no ha agafat el llibre”. També funciona com a pronom relatiu i funciona com el relatiu compost (pel qual): “Aquest és el motiu per què han arribat a les mans”.

GERUNDI DE POSTERIORITAT

En català, una frase com “Va caure a terra, morint a l’acte” no es considera correcta, ja que el gerundi amb valor de posterioritat és incorrecte. En aquest cas, la solució proposada és construir una oració coordinada copulativa: “Va caure a terra, i va morir a l’acte”.

L’ús del gerundi, en canvi, és correcte quan té valor de simultaneïtat o anterior (“Llegia mossegant-se les ungles”), quan té una funció adverbial (“Va marxar jugant amb la pilota”) o quan complementa un nom (“Vaig veure la Maria llegint un llibre”).

PER, PER A

Quan hem d’utilitzar per i quan per a? La nova Gramàtica de la llengua catalana accepta les dues propostes que a continuació us presentarem.

Així, s’escriu davant de sintagma nominal per quan expressa causa o motiu, lloc de pas, localització en l’espai, durada, localització en el temps, mitjà o instrument, bescanvi, identificació, distribució, freqüència o complement agent (en les oracions passives), però cal fer servir per a quan expressa destinació o finalitat, i termini fix referit al futur. Per exemple: “El meu germà ha vingut expressament per tu”, mentre que “Aquest regal és per a la meva amiga”.

Davant d’infinitiu, la normativa dicta que cal fer servir per quan l’infinitiu té valor causal —si bé només es considera correcte davant d’infinitiu compost (“Això et passa per no haver-me fet cas”), però és incorrecte davant d’infinitiu simple: “Bec *per tenir set”—, quan indica una acció que encara no ha passat o està a punt de passar (“Abans de plegar tinc molta feina per fer”), o quan té el mateix sentit que encara que: “Per tenir l’edat que té, es conserva bé”.

Quan l’infinitiu té valor de destinació o finalitat, s’utilitza per a (“He comprat un regal per a regalar a la Júlia”), excepte quan l’infinitiu no només té valor de finalitat sinó que també fa referència al motiu: “Havíem anat a Figueres per veure la nova exposició”.

En el lèxic, incloent-hi expressions i maneres de dir, s’ha de respectar la llengua en què es parla o s’escriu, sense recórrer a models forasters, de manera que s’aconsegueixi una comunicació precisa i clara, evitant de caure en l’empobriment lèxic i perdre l’esperit propi de la llengua, substituït pel d’altres llengües.

PRECISIÓ I CLAREDAT

S’ha de buscar la precisió i la claredat, que vol dir fer servir el mot correcte, precís i adequat en un context determinat. També vol dir fugir de mots que, per moda o la raó que sigui, en un moment determinat s’estenen i s’empren amb sentits o matisos que pertanyen a altres.

Exemples:

“La majoria d’aquests estudiants van començar els estudis el curs 1995-96, encara que n’hi ha alguns que van començar el curs següent, el 1996-97 [i no pas posterior].”

“S’entén com a potenciador de l’individu i del seu sentit de pertinença a la comunitat [i no pas pertanyença].”

NATURALITAT I GENUÏNITAT

S’ha de triar la paraula o l’expressió més natural i habitual en un català genuí, per a aconseguir un llenguatge planer i no artificiós, però sempre tenint en compte el context.

Exemples:

“Si tingués prou energia i temps, ho engegaria [millor que no pas energia i temps suficient].”

“Un cop acabat el curs, l’estudiant obté un diploma [millor que no pas finalitzat].”

ESTRANGERISMES

Convé rebutjar, sempre que sigui possible, aquells manlleus que no siguin estrictament necessaris o que siguin difícils d’adaptar des del punt de vista de la fonètica, de la grafia o de la derivació . S’intentarà, en la mesura que sigui possible, fer servir mots i expressions que tinguin un equivalent viu en català o que siguin fàcilment traduïbles. Exemples: abstract (resum); airbag (coixí de seguretat); briefing (notes, informe); background (historial, antecedents, formació). Com a norma general, els manlleus no adaptats s’han d’escriure en cursiva. Exemples: best seller; establishment; holding; music-hall; remake; revival; royalty; thriller; western. 

TERMES NO TRADUÏBLES

No es traduïran els següents termes:

Noms propis: noms i llinatges, noms i llinatges en alfabets diferents del llatí, noms artístics, noms d’animals.

• Empreses privades i òrgans de gestió. Exemple: l’empresa Hierros y Aceros.
• Objectes, productes i marques. Exemples: l’espasa Excalibur, el vaixell Rainbow Warrior.
• Conferències, ponències i discursos. Exemple: la conferència Los problemas del SIDA en el tercer mundo.
• Obres literàries, teatrals, científiques i cinemàtogràfiques que no hagin estat mai traduïdes al català. Exemple: He vist la pel·lícula Comer, beber, amar (‘Eat, drink, man, woman’) d’Ang Lee.
• Publicacions periòdiques. Exemple: el setmanari The Economist
• Topònims estrangers en les adreces. Exemple: Gerhard D. Wempe Maximilianstrasse, 45 D-80539 München Alemanya

• Sigles i acrònims. Com a criteri general, s’han de respectar les sigles i els acrònims que tradicionalment no s’han traduït, tant si la denominació completa oficial s’ha traduït com si no. Les sigles corresponents a noms d’organismes, entitats, partits polítics i empreses que s’usen com a forma corrent de denominació no es tradueixen; en canvi, es pot traduir la denominació completa. Per exemple: RENFE, creada a partir de Red Nacional de los Ferrocarriles Españoles (Xarxa Nacional dels Ferrocarrils Espanyols); DIN, creada a partir de Deutsches Institut für Normung (Institut Alemany per a la Normalització).

El fet que moltes sigles que s’utilitzen habitualment hagin estat creades en llengües romàniques, o bé que corresponguin a organismes amb una d’aquestes llengües com a llengua oficial, pot fer que coincideixin amb les que correspondrien en català. Per exemple: UE (Unió Europea); BOE (Butlletí Oficial de l’Estat).

Tot i això, per tradició, s’utilitzen algunes sigles creades a partir de la denominació completa traduïda al català. Per exemple: OAP (Organització; per a l’Alliberament de Palestina); EUA (Estats Units d’Amèrica).

Si les sigles pertanyen a un alfabet no llatí s’adapten per transcripció de la forma original. Per exemple: KGB, creada a partir de Komitet Gosudarstvennoi Bezopasnosti (Comitè de Seguretat de l’Estat). 

DIALECTOLOGIA

En el cas de les traduccions que es facin per a clients de Gengo, es donarà preferència a la varietat estàndard de la llengua. Intentarem evitar l’ús de paraules i expressions de caràcter marcadament dialectal i, sempre que sigui possible, intentarem triar opcions que tots els parlants del català, independentment de la seva regió d’origen, puguin entendre sense problemes.

Podreu resoldre qualsevol dubte relacionat amb l’ortografia catalana al Gran Diccionari de la Llengua Catalana, visitant el web de l’IEC https://www.iec.cat/llengua/documents/ortografia_catalana_versio_digital.pdf o fent la consulta directament a https://aplicacions.llengua.gencat.cat/llc/AppJava/index.html

No obstant, a continuació trobareu una selecció d’alguns dels punts més importants que cal tenir en compte a l’hora d’escriure en català.

ACCENTUACIÓ

Normes general d’accentuació:

S’accentuen:

• Els mots aguts acabats en -a, -e, -i, -o, -u, -as, -es, -is, -os, -us, -en, -in. Exemples: romà, cantaré, rodolí, lliçó, ningú, callaràs, entès, espantadís, arròs, pallús, comprèn, Dublín.
• Els mots plans acabats en terminacions que no siguin -a, -e, -i, -o, -u, -as, -es, -is, -os, -us, -en, -in. Exemples: exàmens, fenòmens, plàncton, portàveu, entristíssiu, cànon, tòrcer, còncau, correguérem, monòlit.
• Tots els mots esdrúixols, acabin com acabin. Exemples: Àsia, plusvàlua, àrea, paciència, Núria, harmònium, període, diòptria.

No s’accentuen:

• Els mots que no s’incloguin en la norma anterior. Exemples: menjaran, cantareu, remei, examen, corregueren, fenomen, Maria, sortissis, Caucas
• Els monosíl·labs (llevat dels casos en què cal escriure l’accent diacrític). Exemples: pa, vi, sa.

APOSTROFACIÓ

1. Com a norma general, les formes del singular de l’article definit (el, la) es redueixen a l’ (ela + apòstrof) davant una paraula que comenci amb vocal o hac muda: l’aigua, l’eina, l’Índia, l’orgull, l’home, l’Uruguai, l’urna.

També s’apostrofa la preposició de: d’aigua, d’home, etc.

2. Davant dels mots femenins que comencen amb i o u àtones, precedides o no d’una h, l’article la no s’apostrofa: la hipòtesi, la història, la humanitat, la humitat, la independència, la informació, la intel·ligència, la intimitat, la Irene, la Isabel, la unitat, la universitat
3. No s’apostrofa en casos com el iode, el iogurt, el iugoslau, el Iemen, la iarda, la hiena, perquè el so representat per i o u en aquestes paraules no és vocàlic, sinó consonàntic.
4. Com a excepcions, s’escriu la, sense apostrofar, en aquests tres casos: la ira, la host i la una (referit a l’hora).

Tampoc s’apostrofa davant del nom de les lletres (la e, la u, la efa) ni en el cas del topònim neerlandès la Haia.

5. Davant de xifres començades amb vocal, se segueix la norma general: l’onze, d’11, l’XI.
6. Davant manlleus començats per hac, no s’apostrofa si és aspirada: el hawaià.
7. S’apostrofa si és hac muda: l’haixix, d’handbol, l’hoquei.
8. Davant d’una essa líquida, s’apostrofa l’article masculí el (ja que la essa es pronuncia precedida d’una vocal de suport): l’striptease, l’Sporting. Semblantment: l’ftalat de potassi, l’zwitterió. No s’apostrofen l’article femení la ni la preposició de (ja que la essa recolza en la vocal de l’article o la preposició): la Scala de Milà, la ftiriasi; de Sri Lanka, de Stalin.
9. Davant de marca tipogràfica (cometes o cursiva), o símbols especials (l’arrova o el coixinet en xarxes socials com Twitter), seguim la norma general d’apostrofació:

El va titllar d'”impotent”

L'”Ara” va publicar ahir la notícia

Felicitacions a l’@Homo_APM

10. Davant de noms propis d’entitats, organismes, marques, grups, etc. començats amb article amb majúscula, la preposició de s’apostrofa (i no es contrau amb l’article, com tampoc s’hi contrau qualsevol altra preposició que hi pugui haver): “L’últim disc d’Els Catarres”, “Aquest llibre només es ven a El Corte Inglés”
11. No s’apostrofa davant dels símbols: 3 milions de €

PUNTUACIÓ I CONVENCIONS FORMALS

Heus aquí un resum dels punts més destacats.

PUNTUACIÓ

Guions

Els guions s’utilitzen en els casos següents:

• Per a encloure un incís, un aclariment, un pensament, un afegitó (a vegades són intercanviables amb els parèntesis).

  És conegut el cas del DDT —compost no biodegradable—, que per la gran persistència després de dècades de prohibició d’usar-lo…

• Per a indicar les intervencions dels locutors en els diàlegs i fer les acotacions del narrador.
  —Ep! —li va dir—. Oi que sí?
  No es posa guió final davant d’un punt, especialment si és punt i a part.

Guionet

A més de final de ratlla, quan s’ha de partir un mot, el guionet es posa en els casos següents:

• Per a separar alguns mots compostos.
  Va deixar l’abric al penja-robes.

• Per a separar períodes de temps i dates.
  El període 1999-2005 serà d’experimentació d’aquest sistema.

• Per a unir mots i xifres, generalment substituint una preposició i, a vegades, alguna conjunció.
  Barça-València
  Castella – la Manxa

• S’ha de tenir en compte que, quan cada element consta d’un sol mot, no cal deixar-hi espai, mentre que, quan uneix elements formats per més d’un mot, s’ha de deixar un espai davant i darrere el guionet.

Cometes simples

Les cometes simples es fan servir en els casos següents:

• Per a indicar el significat d’una paraula o una frase.
  El mot sorrofoll ‘soroll’ no és a tots els diccionaris.
  La filosofia, literalment ‘amor a la saviesa’.

• Per a traduir el títol d’una obra.
  Konflikt und Handlungskontrolle [‘Conflicte i control de l’acció’].

Cometes dobles

Les cometes dobles es fan servir en els casos següents:

• Per a reproduir una citació o paraules textuals d’algú.
• El professor eficaç “és un ésser humà únic que ha après a fer ús […] en l’educació d’altres persones” (Combs i altres, 1979, pàg. 31).
• Per a indicar un significat o un èmfasi especial, un matís irònic o personal, un doble sentit, una remarca, etc.
• L’absència del “meu” metge.
• Aquest cap de setmana m’han “netejat” el pis.
• Fan activitats per a joves “enganxats”.
• Per a fer pseudocitacions o “citacions de ningú en concret” i que no es poden considerar termes específics.
• En la crítica actual es parla molt de “teatre comercial”.
• Per a indicar títols d’articles, capítols, poemes, cançons… que formen part d’un llibre, una revista, un diari, un àlbum… També els títols de les exposicions quan el mot exposició no forma part del nom propi.
• El millor poema del llibre Engrunes és “Al vespre”.

Símbols i unitats de mesura

Els símbols de les unitats de mesura —i també els seus prefixos— s’han d’escriure sempre en lletra rodona (per exemple: J per a joule, cd per a candela, cm per a centímetre) i sense punt (excepte quan ho requereixen les regles de puntuació de la frase en què s’insereixen, si és el cas), i no admeten marca de plural. A més, s’ha de deixar un espai en blanc entre la xifra i el símbol de la unitat de mesura corresponent. Exemple: 6 km (quilòmetres)

Tampoc es poden separar els diversos elements que formen un símbol compost. Exemple: 30.215 kWh; la fórmula de l’aigua és H2O.

• Solament s’escriuen sense deixar cap espai entre el signe i la xifra que acompanyen els símbols corresponents als angles. Exemple: 15° (15 graus); 30’ (30 minuts).
• Per expressions podem utilitzar una barra entre ambdós elements. Exemple: 5 m/s (cinc metres per segon); 10 km/h (deu quilòmetres per hora).
• Quan s’indica un interval és preferible repetir el símbol. Exemples: Del 5 % al 15 % de saturació; una temperatura entre 20 °C i 30 °C. 

Divises

• El símbol i el codi s’han de situar després de la xifra que acompanyen i separats amb un espai. Exemples: 30 EUR; 30 €.
  No s’ha de seguir el sistema anglosaxó, que els situa al davant de la xifra. EUR 30; €30.

• Les abreviatures de cèntim poden ser ct. o cènt.
• En l’escriptura amb lletres, per expressar quantitats amb decimals es pot fer servir la preposició amb o també la conjunció i. Exemple: trenta-dos euros amb vint-i-cinc cèntims (32,25 euros) o trenta-dos euros i vint-i-cinc cèntims (32,25 euros).

• És preferible usar de manera general la designació completa de la unitat monetària, d’acord amb la recomanació dels organismes oficials. L’ús dels abreujaments s’ha de restringir a la documentació comptable i de gestió, que sovint conté un gran nombre de quantitats xifrades. Exemples: trenta mil euros, 30.000 euros; trenta milions d’euros, 30 milions d’euros.

Ús de les majúscules

L’ús de les majúscules pot tenir dues funcions: demarcativa (marca el principi d’una oració) i distintiva (noms propis).

• Usos de les majúscules amb funció demarcativa, és a dir, segons la seva posició en el text:

  A l’inici de frase, a principi de text, després de punt, després d’admiració o d’interrogació, després de punts suspensius si aquests marquen el final d’un període, a l’inici de citació (si aquesta comença amb majúscula), després de parèntesis i a l’inici d’apartats.

• Usos de les majúscules amb funció distintiva (per indicar la seva naturalesa):
• Noms propis i pseudònims. Exemples: Pau Casal, Rosalia, Jack l’Esbudellador.
• Formes protocol·làries. Exemples: Excel·lentíssim i Magnífic Senyor.
• Formes de tractament abreujades. Exemples: Sr. Palau i Fabre, M. H. Sr. Lluís Companys.
• Formes de tractament no catalanes. Exemples: Sir Laurence Olivier, Don Pedro García.
• Noms propis de llocs concrets. Exemples: la Verneda, la Rambla.
• Article en noms de lloc no catalans. Exemples: El Salvador, Las Vegas.
• Noms propis d’organitzacions, empreses i entitats. Exemples: Universitat de Perpinyà, Ajuntament de Palma.
• Noms d’unitats administratives. Exemples: Departament de Comunicació, Districte de Benimaclet.
• Substantius de les entitats juridicopúbliques i religioses. Exemples: Església catòlica, Estat francès.
• Dates cèlebres, celebracions. Exemples: l’Onze de Setembre, el Nou d’Octubre.
• Congressos, simposis i jornades. Exemples: I Congrés de Llengua Catalana, II Jornades de Joventut.
• Noms de textos jurídics. Exemples: la Llei general tributària,  el Decret 53/1983, de 24 de juny. 

Dates

El format és dia, mes, any.

• En el llenguatge administratiu i jurídic, s’escriu el dia amb números, el mes amb lletres i l’any amb números i de manera completa (sense punt ni espai de separació entre els milers i les centenes i introduït per la preposició de, i no pas per del). Exemples: el 14 de gener de 1997; de l’1 de novembre al 20 de desembre de 1995.
• En llenguatge col·loquial, quan s’escriu una data sencera o bé s’esmenta un any, es pot posar l’article el entre la preposició de i la xifra de l’any o bé ometre’l. Per exemple: Viu al Pallars des de 1994 o bé Viu al Pallars des del 1994; 27 d’octubre de 2019 o bé 27 d’octubre del 2019. Cal tenir en compte que quan l’any apareix abreujat no es pot ometre l’article: 20 d’abril de 2017 (o del 2017), però 20 d’abril del 17.
• Els dies que formen part de dates de caràcter històric s’escriuen amb lletres. Exemples: l’Onze de Setembre; el Sis d’Octubre; el Primer de Maig.
• En quadres o gràfics, però no pas dins un text, es pot indicar una data de manera abreujada, fent servir xifres també per als mesos i separant el dia, el mes i l’any amb guionets (15-7-1995; 3-12-89).
• En el llenguatge administratiu i jurídic, si no s’abreuja l’any, entre les dues possibilitats (amb article o sense) es recomana de fer servir la forma sense article en la datació de documents. Per exemple: Lleida, 15 de novembre de 1999; Martorell, 22 de febrer de 2009. 

Números de telèfon

Els números de telèfon s’escriuen en sèries de tres xifres separades per un espai, perquè es puguin llegir més fàcilment: 935 671 000; 977 211 591; 625 333 147. 

Adreces postals

En general, es recomana escriure sencers els noms de les vies urbanes, tot i que si es tracta de textos molt sintètics com ara formularis, es poden abreujar. Exemple: Avinguda Diagonal o Av. Diagonal.

En les adreces hi consten números ordinals abreujats que es refereixen al número de l’edifici, de la planta i de la porta del replà. Els ordinals s’abreugen amb el número i la última lletra del nom desplegat. El punt després de la lletra és optatiu (1r o 1r., 2n o 2n., 5è o 5è.). L’abreviatura de sense número és s/n.   

Pel que fa a les comes, cal separar el nom del carrer del número de l’edifici i aquest del número de la planta: Balmes, 195, 7è 2a.

Tingueu en compte, però, que no canviarem el format d’adreça original si així ho requereix el client. 

Abreviacions habituals

• Normalment van seguides de punt: pàgina: pàg. o p.
• En alguns casos en comptes de punt, hi posem una barra inclinada encara que algunes poden substituir-lo per una barra.carrer: c. o c/; adreça electrònica: a/e
• Per formar el plural es pot afegir una essa a les abreviatures que inclouen la part final del mot sencer. Exemples: senyor: Sr.; senyora: Sra.; senyors: Srs.;  senyores: Sres.
• Altrament, quedaran invariables:
  número: núm. o n.
  números: núm. o n. 

L’estructura general i l’ús de salts de línia, paràgraf, etc. (independentment de si la traducció és un arxiu o un text sense format) hauran de respectar el text original.

Traduccions de text:

Les caixes de text del web de myGengo són incompatibles amb el codi HTML. Per tant, no es pot canviar el tipus de font, mida, color o estil.

Traduccions d'arxius:

Farem servir el mateix tipus de font, mida i color que en el text original.

Sempre mantindrem els estils de font originals (negreta, cursiva, subratllat).

Els traductors s’hauran d’esforçar a proporcionar un document amb una bona presentació, però mai se’ls demanarà que duguin a terme tasques complexes d’edició de format.

Gramàtica Essencial de la Llengua Catalana https://geiec.iec.cat/

Optimot https://aplicacions.llengua.gencat.cat/llc/AppJava/index.html

Criteris Lingüístics https://www.uoc.edu/portal/ca/servei-linguistic/criteris/index.html

Guia d’estil Softcatalà https://www.softcatala.org/guia-estil-de-softcatala/

“Els deu errors més frequents” en català https://www.nuvol.com/noticies/deu-errors-frequents-en-catala/

Convencions http://www.llengues.urv.cat/ca/praxi/praxi-linguistica/cat/92/convencions